La notícia va "saltar" el passat dissabte als titulars de diaris i televisions. El actor Paul Newman havia mort, als 83 anys, víctima d'un càncer de pulmó.
I per què em va sentar tan mal la notícia? Si, total, jo no el coneixia. Ja, bé. Peró l'admirava.
I no només per ser un geni a l'hora d'interpretar a un lladre junt a un altre gran, Robert Redford ("El golpe"), un pare desesperat front la mort del seu fill (Harry e hijo) , un jugador de billar, perdedor, en "El buscavidas", tal vegada la seua millor interpretació, i anys després, amb Tom Cruise en "El color del dinero" per la que va rebre el Oscar en 1994., "zurdo" com el meu fill a la pel.lícula del mateix nom de Arthur Penn, meravellós, ja madur, en "Esperando a Mr Bridge" i fins i tot elegant i encara atractiu, als vora 80 anys, l'any 2002, acompanyant a Tom Hanks en "Camino a la perdición", l'última seua gran interpretació..
És que Paul Newman era una gran persona. Mai no es va deixar iemptar per la fama, la llums dels focos, per les portades de diaris i revistes, pels diners fàcils..
Al contrari. Odiava les palmadetes, el que rodejava els seu ofici d'actor, perquè éra només això, un ofici. I era crític amb ell mateix. Sí que ho era. Va arribar a comprar una plana al New York Times per una nefasta sèrie de televisió. Cada dia demanava disculpes las lectors per suportar l'emisió de la seua fatal interpretació.
No m'imagine a Arnold o Silvestre fent autocrítica o regalant més de 150 milions de dólars com ell ho va fer amb el que va guanyar amb les salses, llibres de cuina, etc.
Bé, no em vull allargar. Ara ja he sigut just amb Paul Newman, dedicant-li unes línies. Ho mereix. Gràcies per pel.lícules tan bones. Veurem que farem si ja només ens queda Al Pacino, Robert Redford i De Niro. Ah, i Sean Connery.
I per què em va sentar tan mal la notícia? Si, total, jo no el coneixia. Ja, bé. Peró l'admirava.
I no només per ser un geni a l'hora d'interpretar a un lladre junt a un altre gran, Robert Redford ("El golpe"), un pare desesperat front la mort del seu fill (Harry e hijo) , un jugador de billar, perdedor, en "El buscavidas", tal vegada la seua millor interpretació, i anys després, amb Tom Cruise en "El color del dinero" per la que va rebre el Oscar en 1994., "zurdo" com el meu fill a la pel.lícula del mateix nom de Arthur Penn, meravellós, ja madur, en "Esperando a Mr Bridge" i fins i tot elegant i encara atractiu, als vora 80 anys, l'any 2002, acompanyant a Tom Hanks en "Camino a la perdición", l'última seua gran interpretació..
És que Paul Newman era una gran persona. Mai no es va deixar iemptar per la fama, la llums dels focos, per les portades de diaris i revistes, pels diners fàcils..
Al contrari. Odiava les palmadetes, el que rodejava els seu ofici d'actor, perquè éra només això, un ofici. I era crític amb ell mateix. Sí que ho era. Va arribar a comprar una plana al New York Times per una nefasta sèrie de televisió. Cada dia demanava disculpes las lectors per suportar l'emisió de la seua fatal interpretació.
No m'imagine a Arnold o Silvestre fent autocrítica o regalant més de 150 milions de dólars com ell ho va fer amb el que va guanyar amb les salses, llibres de cuina, etc.
Bé, no em vull allargar. Ara ja he sigut just amb Paul Newman, dedicant-li unes línies. Ho mereix. Gràcies per pel.lícules tan bones. Veurem que farem si ja només ens queda Al Pacino, Robert Redford i De Niro. Ah, i Sean Connery.
