Divertit vídeo de promoció del canal autonòmic ETB 2.
Han fet vàries paròdies que, de segur, tots heu rebut al correu.
Però aquesta de Mamma Mia no té desperdici.
dilluns, 27 d’octubre del 2008
Humor basc
diumenge, 19 d’octubre del 2008
dijous, 16 d’octubre del 2008
El dia de l'arribada del primer ordinador al cole
Qui no recorda els primer ordinador que va arribar a l'escola?
Aquelles caixes que descarregava el camió que venia de Conselleria i ningú no tenia ni idea de com connectar els cables... Què lluny i què a propet em sembla!!!
Aquelles caixes que descarregava el camió que venia de Conselleria i ningú no tenia ni idea de com connectar els cables... Què lluny i què a propet em sembla!!!
Hui en dia en 10 minuts tenims nosaltres mateixos configurat el PC. Això del USB és gran invent. Però abans tot era gràcies al tècnic que llogavem i al tornavís. Mmmm també recorde l'arribada del monitor a color... del CD....
Per això m'agrada aquest capítol de Shin Chan. Em recorda aquells IBM d'un color engrogit, com si tingueren la taxa de bilirrubina alterada. Ufff quins temps aquells... Per sort, ja tenim la pissarra digital, de la que prompte parlaré, perque aquest setembre l'hem rebuda al meu cole del Real de Gandia. Ja us contaré....
dijous, 9 d’octubre del 2008
dilluns, 29 de setembre del 2008
Paul Newman ens ha deixat
La notícia va "saltar" el passat dissabte als titulars de diaris i televisions. El actor Paul Newman havia mort, als 83 anys, víctima d'un càncer de pulmó.
I per què em va sentar tan mal la notícia? Si, total, jo no el coneixia. Ja, bé. Peró l'admirava.
I no només per ser un geni a l'hora d'interpretar a un lladre junt a un altre gran, Robert Redford ("El golpe"), un pare desesperat front la mort del seu fill (Harry e hijo) , un jugador de billar, perdedor, en "El buscavidas", tal vegada la seua millor interpretació, i anys després, amb Tom Cruise en "El color del dinero" per la que va rebre el Oscar en 1994., "zurdo" com el meu fill a la pel.lícula del mateix nom de Arthur Penn, meravellós, ja madur, en "Esperando a Mr Bridge" i fins i tot elegant i encara atractiu, als vora 80 anys, l'any 2002, acompanyant a Tom Hanks en "Camino a la perdición", l'última seua gran interpretació..
És que Paul Newman era una gran persona. Mai no es va deixar iemptar per la fama, la llums dels focos, per les portades de diaris i revistes, pels diners fàcils..
Al contrari. Odiava les palmadetes, el que rodejava els seu ofici d'actor, perquè éra només això, un ofici. I era crític amb ell mateix. Sí que ho era. Va arribar a comprar una plana al New York Times per una nefasta sèrie de televisió. Cada dia demanava disculpes las lectors per suportar l'emisió de la seua fatal interpretació.
No m'imagine a Arnold o Silvestre fent autocrítica o regalant més de 150 milions de dólars com ell ho va fer amb el que va guanyar amb les salses, llibres de cuina, etc.
Bé, no em vull allargar. Ara ja he sigut just amb Paul Newman, dedicant-li unes línies. Ho mereix. Gràcies per pel.lícules tan bones. Veurem que farem si ja només ens queda Al Pacino, Robert Redford i De Niro. Ah, i Sean Connery.
I per què em va sentar tan mal la notícia? Si, total, jo no el coneixia. Ja, bé. Peró l'admirava.
I no només per ser un geni a l'hora d'interpretar a un lladre junt a un altre gran, Robert Redford ("El golpe"), un pare desesperat front la mort del seu fill (Harry e hijo) , un jugador de billar, perdedor, en "El buscavidas", tal vegada la seua millor interpretació, i anys després, amb Tom Cruise en "El color del dinero" per la que va rebre el Oscar en 1994., "zurdo" com el meu fill a la pel.lícula del mateix nom de Arthur Penn, meravellós, ja madur, en "Esperando a Mr Bridge" i fins i tot elegant i encara atractiu, als vora 80 anys, l'any 2002, acompanyant a Tom Hanks en "Camino a la perdición", l'última seua gran interpretació..
És que Paul Newman era una gran persona. Mai no es va deixar iemptar per la fama, la llums dels focos, per les portades de diaris i revistes, pels diners fàcils..
Al contrari. Odiava les palmadetes, el que rodejava els seu ofici d'actor, perquè éra només això, un ofici. I era crític amb ell mateix. Sí que ho era. Va arribar a comprar una plana al New York Times per una nefasta sèrie de televisió. Cada dia demanava disculpes las lectors per suportar l'emisió de la seua fatal interpretació.
No m'imagine a Arnold o Silvestre fent autocrítica o regalant més de 150 milions de dólars com ell ho va fer amb el que va guanyar amb les salses, llibres de cuina, etc.
Bé, no em vull allargar. Ara ja he sigut just amb Paul Newman, dedicant-li unes línies. Ho mereix. Gràcies per pel.lícules tan bones. Veurem que farem si ja només ens queda Al Pacino, Robert Redford i De Niro. Ah, i Sean Connery.
Una xiqueta sorda tocant un violí...
És la publicitat d'un producte que no apareix fins l'últim segon del spot. Però quina meravella de muntatge. Una història contada en 4 minuts sota la música del Canon de Pachelbel. De vegades no fan falta 140 minuts per contar una bon argument.
Val la pena
A Deaf Girl Learns to Play Violin - Pantene Chrysalis Commercial - Click here for more amazing videos
dimecres, 10 de setembre del 2008
Tom Jones: "She's a lady" 1974-2007
Aquesta vesprada, des del Real de Gandia fins Ador, anava escoltant música dalt del cotxe. Éra música africana: Salif Keita, Habib Koite, Ladysmith Black Mambazo... i, ves per on, s'ha colat dins del CD l Tigre de Gales. El gran Tom Jones cantant "She's a lady". Fortíssim. I ara, sentat a l'ordinador, dic: "Vaig a veure si trobe algun vídeo guapet de Tom Jones. I he trobat dues versions d'aquesta cançó. A quina millor. Amb una diferència de 33 anys.
Tom Jones va nàixer el 1950 (gràcies virkiniapèdia). Feu vosaltres la suma. El primer vídeo es del 1974 i el segon del 2007. De segur que ningun músic, ballarina o corista ha pogut acompanyar-lo 33 anys.
Grande Tomas Jones!!!! UOUOUOUOOUOUOUO She's a lady
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
